CONTEXT ACTUAL DE PROFESSORS I ALUMNES

La labor del professorat és donar les eines necessàries per poder interpretar el complex món que els envolta i això requereix una disposició, per part del professional, oberta, humil i de profund respecte cap al seu propi procés d’autoaprenentatge i realització.

L’alumnat d’avui te unes certes caraterístiques que son:

• Decodificació múltiple. Perceben moltes coses a la vegada sense poder-les verbalitzar, només a nivell emotiu. 
• Impaciència. No toleren l’aburriment. 
• Soroll: no toleren el silenci. 
• Ansietat i frustració: hiperactius (ho han vist tot pero no han viscut res). No es poden veure a sí mateixos. 
• Dificultat per l’abstracció: el pas del pensament intuitiu (preadoscencia, adolescència) al pensament abstracte (analisis, reflexio) no els és fàcil per que pensen amb imatges. 
• Atenció flotant. D’un lloc a un altre com quan veuen la tele. 
• Receptius al mite. Són sensibles al llenguatge simbòlic encara que no des de la racionalitat, només és emotiu. 
• Valors i contravalors: odi, amor, vengança i pau. Oscil·lant. 

Això té a veure amb el que el prof Howard Gardner anomena com a “inteligències múltiples” en l’ésser humà atenent a les característiques biològiques amb les que cada persona enfronta la resolució de problemes. Les capacitats implícites que Gardner anomena “inteligència” eren vistes com atributs o talents únics que no es trobaven en la major part de les persones i, com a conseqüència, no es podia pensar en treballar amb elles a les escoles i centres educatius.

Les intel·ligències localitzades per Garder han portat al sistema educatiu a preguntar-se cóm explorar-les i desenvolupar-les plenament sabent que:

• Inteligència lingüistica o verbal: és la capacitat de construir imatges amb l’ús de la paraula. 
• Inteligència lògica-matemàtica: manifesta la facilitat per aprendre i comprendre la projecció dels conceptes, simbols i formes matemàtiques. 
• Inteligència espaial: és la capacitat de crear, manipular i operar un model del món a l’espai. 
• Inteligència musical: és la capacitat d’expresar-se i pensar mitjant formes musicals (ritmes, tons, sons). 
• Inteligència corporal-kinética: la capacitat de resoldre problemes o el·laborar formes de comunicació utilitzant el cos. 
• Inteligència naturalista: la capacitat de comprendre la vida de la flora i la fauna tot actuant sobre el món natural (exe. “parlar” amb plantes i animals). 
• Inteligència interpersonal: capacitat per comprendre a les altres persones i el què els motiva. 
• Inteligència intrapersonal: capacitat d’autoestima i construcció d’un model coherent d’un mateix per aconseguir la felicitat. 

Els estudis de la neurociència han permés reconèixer que disposem d’un sistema educatiu adaptat per a treballar només dues de les diferents inteligències expresades per Gardner, la inteligència lingüística o verbal i la lògica-matemàtica, desperdiciant el fabulos ventall de l’expressió de la identitat.

Rolando Toro, creador del sistema Biodansa, diu: “El punt de partida de l’educació ha de ser la reestructuració afectiva. És per aquest motiu que la Biodansa s’ha d’introduir como a mediadora”. Els seus estudis sobre l’ésser humà el van fer aportar el concepte d’inteligència afectiva, que sense ser un tipus especial d’inteligència, és la que fonamenta a totes les altres per què és la base de la nostra estructura bio-existencial: la afectivitat.

La inteligència afectiva es diferencia de la inteligència emocional proposada per Daniel Goleman, en que l’afecte neix de la historia vital, a la mateixa cèlula, quan l’emoció es repeteix i crea un terreny permanent que es perllonga en el temps. L’afectivitat s’origina en el vincle orientat cap a l’evolució, estimulant les estructures cognitives i l’autorganització biológica.

El foco principal de l’Educació Biocèntrica no és la inteligència, si no l’articulació entre ella i l’organisme com un tot: el cos, el desig i el plaer en relació amoroso amb l’altre integrat a la totalitat. Per a Rolando Toro l’educador es el subjecte del procés educatiu entre l’aspecte cognitiu i l’afectiu. La inteligència afectiva propicia una relació dinàmica plaent dirigida a l’acte de conèixer-se, conèixer a l’altre i conèixer l’univers i estan implicats tots els sentits no només l’intelecte.

Hi ha dos tipus de pensament:

• Pensament racional: resposta ràpida, lógica, conceptes, regles, principis, claretat, llenguatge explícit. 
• Pensament intuitiu: més lent, opera amb imatges, ambigüetat, confusió, probabilitat, caos, exploració, patrons nous. 

Per desenvolupar el pensament intuitiu, hem de deixar temps per tal que l’ordre intuitiu es doni per sí sol. Donar temps per escoltar el propi cos, cóm el percebem, què hi percebem, expressar-nos poèticament, veure la realitat a partir de les nostres percepcions, patrons, perjudicis, invitant el diàleg i el pensament crític. “No fer res” és part del procés d’aprenentatge.

La nostra acctió en el món és impulsada per la necessitat d’afecte, de bellesa, de creació, d’harmonia, que te a veure amb la nostra naturalesa afeciva. La inteligencia afectiva te components orgànics heredats genèticament per cada un de nosaltres diferenciant a una persona de l’altre per la possibilitat de desenvolupar-la o no. Rolando Toro diu,

“La biología celular demuestra la existencia de verdaderas comunidades de células que integran algunas operaciones bioquímicas de cooperación entre sí. Los sistemas vivos son potentes mecanismos de coherencia en los cuales funcionan los principios de afinidad, de rechazo y en los cuales cada parte se coloca al servicio de la unidad biológica.” (Toro, 2002, p. 89)

La base de la nostra metodologia es la vivència que te una funció mediadora en tot el procés d’aprenentatge. La vivència és diferent a l’experiència. Aquesta és acumulativa i pot succeir la vivència o no. La vivència no te la funció de coneixement degut a que te un sentit en sí mateixa i te la possibilitat de formar una nova actitut davant el propi aprenentatge; és un instant en que la persona s’expresa i el procés s’imprimeix en ella. La vivència és la formació de vincles intensos amb un mateix, l’altre i la totalitat.

Envers al procés de construcció del coneixement, la vivència mou les estructures cognitives, augmenta la capacitat d’escoltar-se i escoltar a l’altre i al seu entorn, resignifica i revaloritza l’aprenentatge en sí mateix desenvolupant noves formes d’aprendre mitjançant les emocions i els sentiments. Amplia el procés pedagògic cap a un proces de vida.

Un altre dels elements vivencials és el jóc. El joc és un banc de probes permanent per a la resolució de possibles situacions, activant i estructurant les relacions humanes. Te una funció de “religare” amb moltes situacions viscudes en la pròpia expriència i en la de la comunitat.

- El joc és una activitat lliure
- Te regles que marquen el que no pot passar, no el que passa
- Destí incert
- “No serveix per res”, no hi ha un producte final, tot i que mou moltes coses.
- Plaer, alegria, diversió.

En la societat acutal nostra, el joc adult està mal vist. A occident no hem seguit incorporant el joc com una eina social com feien els gregs i els romans. Vivim en una societat en la que jugar un adult és perdre el temps i això fa que els adolescents no tinguin patrons saludables i estimulants que els ajudin a desenvolupar-se creativament, lliures, plaents i socials.